En aquest curs s'ha donat resposta a preguntes habituals en la preparació de qualsevol discurs polític.

Preguntes com...

Com ha d'ésser un discurs polític?
Com he de fer un discurs polític?
Com he d’escriure un discurs polític?
Com ho faig per fer una arenga als militants?
Com puc improvisar un discurs?
Com puc impactar a la gent amb el meu discurs?
Quant ha de durar un discurs?
Quan parlo en públic em poso nerviós, què haig de fer?
Com ha d'ésser una notícia per tal que surti com jo vull en un mitjà de comunicació?
Com haig de preparar una entrevista amb un periodista?

El 12 d'abril s'ha estrenat a les sales comercials de cinema de Barcelona la pel·lícula documental "Crònica d'una campanya", dirigida per Ibon Belaskoaga.De 90 minuts de durada, la pel·lícula narra amb detall les activitats d'organització, estratègia i comunicació de la campanya electoral amb què CiU va guanyar la presidència de la Generalitat el novembre de 2010. A la pel·lícula hi té un paper destacat Jordi Oliveres, director d'Estratègia Local i director de l'equip de consultors d'Estratègia Local que va participar activament en tasques de consultoria d’estratègia i comunicació d'aquella victoriosa campanya electoral de CiU.

Estratègia Local té per norma no fer pública la seva participació en campanyes electorals, de manera que aquesta és la primera vegada en els nostres 25 anys de trajectòria professional que es fa pública, per decisió del nostre client, la nostra participació tècnica en una campanya electoral, i en la qual es posa de manifest el nostre sistema de treball d'integració plena en el dispositiu de campanya del candidat.

Ibon Belaskoaga, el seu director, i l'empresa productora, Cromosoma SA, tenen una llarga experiència en la producció de pel·lícules documentals de gran format. Ibon Belaskoaga va dur a terme "Bucarest, la memòria perduda", sobre Jordi Solé Tura, i "Maria i jo". Cromosoma va produir "Bicicleta, cullera, poma", sobre la lluita de Pasqual Maragall amb la malaltia d'Alzheimer, premi Goya 2011, "El Papus, anatomia d'un atemptat", "Brava Victòria" i "Arrugas", guanyadora de dos premis Goya 2012.

La pel·lícula s'incorpora a la ja variada col·lecció de pel·lícules documentals sobre campanyes electorals, la peça potser més coneguda va ser la famosa "The war room" en què Hegedus i Pennebaker desentrellaven els secrets de la campanya electoral que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca el 1992.

Notícia TV3

Vídeo Youtube

Per Joan Queraltó

Sir Winston Churchill, reconegut orador, va fer el seu discurs més famós el 13 de maig de 1940. Parlava davant de la Cambra dels Comuns del Regne Unit, pronunciant les seves primeres paraules després de ser escollit primer ministre, quan els soldats britànics lluitaven a Holanda i Noruega i es preparaven per anar al Mediterrani, i la batalla aèria sobre Anglaterra era constant. És el discurs anomenat “blood, toil, tears and sweat”, aquí traduït per “sang, suor i llàgrimes”. Curiosament -o no, vist com ens van les coses com a país- a la nostra traducció sempre obviem la paraula “toil”, que vol dir “esforç” o “treball esgotador”.

El considerat com a millor discurs de Churchill dura tot just cinc minuts. Com ja explicava en un article anterior (“Els perills d’enrotllar-se fent discursos (polítics)”), les nostres pors mai no han de ser per parlar poc, sinó per parlar massa. Per a fer un bon discurs, l’important és esforçar-se i treballar-lo abans, per aconseguir que duri el temps necessari per a comunicar el missatge a transmetre; no ha de durar ni un minut més –si és que realment volem transmetre algun missatge i no simplement escoltar-nos en un pur exercici narcisista.

Igual que al traduir el discurs de Churchill oblidem la paraula “esforç”, sembla que a molts dels nostres polítics els fa mandra treballar els seus discursos. I és un greu error. Cal preparar-se els discursos, no només perquè així s’aconsegueixen discursos més breus, sinó perquè es fan més interessants –i, sorprenentment, de vegades aconsegueixen que una part de l’audiència els escolti amb interès.

La preparació permet, entre d’altres eines, utilitzar unaestratègia tan senzilla com la repetició. L’expressió “sang, suor i llàgrimes” no era idea de Churchill. Ja l’havia fet servir l’encara no president Theodore Roosevelt, en un discurs del 2 de juny de 1897 al Col·legi de la Marina de Guerra dels Estats Units d’Amèrica. Es creu que Churchill hauria llegit aquesta frase d’aquell discurs, o potser el coneixia perquè era bon lector de les conegudes obres de Roosevelt d’història militar. Però Roosevelt tampoc havia estat original, ja que també s’havia preparat el seu discurs: “sang, suor i llàgrimes” va ser pronunciat per primer cop per Giuseppe Garibaldi el 2 de juliol de 1849, quan va reunir les seves forces revolucionàries a Roma.

Per què no es treballen una mica més els discursos polítics? Segurament la resposta la trobem en l’afirmació de Harold Wilson, primer ministre laborista britànic: "Preparar un discurs de deu minuts em costa dues setmanes; un discurs d'una hora, una setmana, i un discurs de dues hores el puc improvisar en qualsevol moment".

Per Joan Queraltó

William Henry Harrison va ser escollit President dels Estats Units d’Amèrica el 4 de març de 1841, el novè en ocupar el càrrec. Ja era ben conegut abans, com a governador d’Indiana, quan a la batalla de Tippecanoe va liderar la victòria de l’exèrcit americà contra els indis. Però pel que se’l recorda és per haver fet el discurs inaugural més llarg –i mortífer- de tota la història americana: el vell Tippecanoe, com era conegut popularment, va estar parlant més de dues hores sota la pluja i el vent, sense cap concessió a les inclemències meteorològiques –les cròniques de l’època afirmen que no duia abric, ni tan sols barret. Va morir de pneumònia el 4 d’abril, només un mes després d’haver estat nomenat president. De fet, va ser el primer president americà mort durant el seu mandat, i encara avui ostenta el rècord de la presidència més curta.

No hi ha gaire exemples més de polítics que hagin perdut la vida per parlar massa estona; però sí que hi ha multitud que moren políticament perquè no han entès que l’objectiu d’un discurs no és demostrar que se sap parlar molta estona, sinó comunicar alguna cosa.

La durada del discurs és tant important com el seu contingut. El missatge que comunica algú que parla massa, tant si ho fa molt bé com si ho fa molt malament, és que no ha entès que el públic ja fa estona que no l’escolta. Perquè la nostra capacitat d’atenció és limitada; de fet, quan més escoltem és durant els primers quinze minuts –molt especialment els cinc primers minuts. Després, anem desconnectant, fins arribar al límit dels quaranta-cinc minuts, quan fins i tot els més entusiastes seguidors ja no estan atents al que es diu. I el fet és molt més greu si es pensa en la feina dels periodistes, que acaben pescant d’aquest mar infinit de paraules alguna frase aparentment interessant.

Hi ha pocs polítics al nostre país que s’atreveixin a fer discursos públics de cinc, màxim quinze minuts. Tot i l’evidència de la pèrdua d’atenció de l’auditori. Tot i l’evidència que els discursos breus són molt millor recollits pels mitjans de comunicació. Potser perquè dir coses, donar contingut, és molt més difícil que enrotllar-se.

L’any 1988, Bill Clinton, aleshores Governador d’Arkanses, va fer un discurs que va semblar molt llarg a la convenció del partit Demòcrata –tot i ser de trenta-tres minuts; els delegats, que fins aquell moment el xiulaven, van aplaudir amb entusiasme quan va dir “Per acabar...”. Unes poques nits després, va ser convidat al programa televisiu The Tonight Show. El presentador va començar preguntant “Governor, how are you?” i, sense fer cap pausa, va treure un rellotge de sorra de sota la taula i li va donar la volta. El públic va embogir. I Bill Clinton ho va entendre, va deixar d’enrotllar-se, i va arribar a president.

Per Albert Calderó

L'article 7 del RDL 4 de 2012 estableix que l'interventor elevarà al Ple de la institució local un pla d'ajust per a ser aprovat abans del 31 de març de 2012. Això ha estat modificat per la disposició addicional tercera del RDL 7 de 2012 publicat el 10 de març, que estableix que qui ha d'elaborar el pla són "les corporacions locals", l'interventor l'informa i l'aprova el Ple. El Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques publica avui, 16 de març, en el Butlletí Oficial de l'Estat, una Ordre que prescriu un model de pla d'ajust que cal omplir per complir aquest requisit.

Per tant els ajuntaments acollits a aquest sistema extraordinari de finançament disposen de 15 dies exactes per elaborar el pla i aprobar-lo en el Ple.

Per tant el govern local i les forces de l'oposició tenen davant seu la ingent tasca tècnica i política de formular un pla d'ajust econòmic-financer que haurà d'estar en vigor durant deu anys (potser la decisió política més rellevant del mandat, que afecta seriosament els dos mandats següents), i s'ordena elaborar-lo en uns pocs dies, i s'obliga al Ple municipal a estudiar-lo, debatre’l i aprovar-lo en pocs dies, tot abans del 31 d'aquest mes. Es podria criticar severament la pressa de terminis, l'estranya definició de responsabilitats per a la seva elaboració i la pertinència de la complexa i detallada estructura del model de pla d'ajust que cal emplenar.
 

Però centrem-nos en el problema pràctic per més de 4.500 institucions locals. El problema pràctic és que cal complir aquestes exigències per estar dins del sistema de finançament extraordinari.
 

Diguem-ho el més aviat possible: Senzillament no és possible complir els terminis amb un pla que mereixi tal denominació.

Què es pot fer? Ser pragmàtics. Cal elaborar i aprovar el pla en el Ple abans del 31 d'aquest mes. No és concebible fer un veritable pla. Facis el que es demana en realitat: un compromís per a un pla.

El que és possible és emplenar la documentació que prescriu el Ministeri amb xifres ... versemblants. I, sobretot i al mateix temps, construir un sòlid compromís en el govern local i una sòlida majoria política en el Ple (no oblidem que es tracta d'un pla que afectarà tres mandats successius) disposada a aprovar aquest document com a tal Pla,però immediatament després posar-se a treballar el Govern amb el seu personal directiu i tècnic, i després el Ple, en un procés més tranquil d'elaboració i posada en pràctica d'un veritable pla al llarg dels propers mesos, que mitjançant les oportunes revisions i actualitzacions es convertirà gradualment en el Pla oficial, substituint al Pla improvisat.

El veritable pla requerirà moltes decisions de l'Alcaldia (o Presidència), del Govern i del Ple, moltes negociacions, molts treballs tècnics. No es pot fer en 15 dies però no s'ha de fer en més de tres, quatre, sis mesos com a màxim. Un Pla s'ha de fer ràpida i intensivament.

I l'important i difícil del Pla no és quadrar les xifres en el model del Ministeri. Quadrar xifres en un paper és fàcil, el difícil és complir amb elles. I per això es necessita una profunda convicció política, una sòlida estratègia tècnica i grans capacitats organitzatives i negociadores.

I siguem conseqüents: A la majoria de les institucions locals acollides al Pla no en tindran prou amb petits retalls de despeses supèrflues. Caldrà revisar a fons l'equilibri entre ingressos i despeses en tots els grans conceptes, i prendre decisions doloroses. En aquest sentit el model de pla d'ajust elaborat pel Ministeri ofereix una pauta inevitable. El veritable Pla haurà de poder complir les seves prescripcions i haurà de ser realista. Però això implica que caldrà fer moltes coses perquè el Pla es compleixi. Això és el que cal planificar.

I caldrà gestionar el veritable pla amb flexibilitat, perquè un pla no és una profecia que es compleix màgicament. Es necessitaran eines de planificació avançades, en la lògica de la planificació estratègica, i no en la lògica obsoleta de la planificació a mig i llarg termini.

Però hi haurà temps per això. Ara cal juramentar al govern i a una majoria com més àmplia millor del Ple en un ferri compromís amb la recuperació de l'equilibri econòmic-financer, i s'ha de córrer a omplir amb xifres el model de pla d'ajust publicat avui pel Ministeri, de manera que sembli un pla.

Per Albert Calderó

David, Font, alcalde de Gironella,  ha estat escollit com el nou president del Fòrum de Joves Electes a l’assemblea celebrada a Igualada, agafant el relleu de Miquel Buch que fins ara tenia la presidència d’aquest òrgan depenent de l’ACM.

L’Assemblea ha reunit a joves electes d’arreu de Catalunya. El Fòrum de Joves Electes és un òrgan de l’Associació Catalana de Municipis que té com a finalitat representar i promoure els interessos dels joves electes de fins a 35 anys. A l’acte hi han assistit una cinquantena de regidors/res, consellers/res, regidors/es de joventut i consellers comarcals, que pertanyen a ens locals o comarcals associats a l’ACM.

Jordi Oliveres, hi ha fet una ponència centrada en les capacitats de lideratge, sota el títol “Qui és Qui, com no equivocar-se organitzant equips”

A l’acte hi han assistit, entre d’altres, joves regidors de municipis com Cabrils, Berga, Arbúcies, Arnés, Martorell, Malgrat de Mar, Cardona, Barcelona, el Masnou, Sant Pol de Mar, Sant Joan Despí, Sant Esteve Ses Rovires, La Seu d’Urgell, Rubí, Alcarràs, Seva, Orís o Argentona.

25 anys de logos i lemes d'Estratègia Local.

Els Inicis 1987